Read Aloud the Text Content

This audio was created by Woord's Text to Speech service by content creators from all around the world.

Text Content or SSML code:

3. El Torn dinàstic Cánovas dissenyarà un sistema de partits bipartidista, d’acord amb el model britànic: dos partits que farien una alternança (o torn) pacífica del poder sense necessitat de pronunciaments militars, els quals havien estat una constant durant tot el segle XIX. Aquests dos partits serien coneguts com els partits dinàstics: partits conservador i liberal. El partit conservador seria format pel mateix Cánovas, i agrupava els antics liberals moderats, els unionistes i alguns progressistes. Més tard fins i tot s’afegirien alguns carlins desil·lusionats pel fracàs del carlisme a la Tercera Guerra Carlina. La base social del partit conservador comprenia l’alta burgesia industrial (sobretot catalans i bascos), els rics terratinents i una bona part dels alts càrrecs de l’Església i de l’exèrcit. Estaven a favor de les polítiques proteccionistes en el camp econòmic. Tot i que reconeixien els drets recollits en la Constitució de 1876, acostumaven a fer una lectura molt restrictiva d’aquests drets, sempre prioritzant l’estabilitat i l’ordre públic. Práxedes Mateo Sagasta, progressista i amic de Cánovas del Castillo organitzaria el partit liberal, que agruparia la gran majoria de progressistes, antics demòcrates i republicans moderats. La seva base social estava formada per classes mitjanes, comerciants, petits industrials, intel·lectuals i professionals (metges, advocats, professors...). En el camp econòmic eren més partidaris del lliurecanvisme (llibertat d’importació i exportació sense aranzels). Defensaven els drets civils activament i tenien una posició més crítica respecte el paper de l’Església. Cal remarcar que aquests dos grans partits no eren partits de masses com els d’ara, sinó que eren partits de notables: grups de persones influents que provenien de les grans ciutats i de capitals de província. Aquests partits no tenien cap programa electoral/ideològic ni cap tipus d’organització. En definitiva, el poder quedava en mans d’una oligarquia de personatges que pertanyien a un partit o a l’altre segons les conveniències dels seus líders. El sufragi va ser censatari fins 1891, i per tant, molta gent quedava fora del sistema (menestrals, pagesos, obrers, dones, no propietaris...) També a Catalunya els dos partits van ser hegemònics i van tenir els seus grups de partidaris, fins el naixement del catalanisme polític amb partits amb una implantació territorial estrictament catalana. La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria. 4. La fi dels conflictes bèl·lics A Catalunya les forces carlines van aconseguir algunes victòries: Alpens (1873) i Castellfollit(1874). També al 1874 conquereixen: la Seu d’Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot. Al llarg del 1875 l’exèrcit els expulsa, els derrota a Catalunya, València i Aragó. El conflicte es trasllada al P. Basc i Navarra. La rendició total es produeix l’any 1876 (al febrer Carles travessa la frontera cap a l’exili). La derrota carlina va suposar l’abolició del règim foral. L’any 1878 s’atorga una certa autonomia fiscal amb sistema de concerts econòmics. S’ha de pagar una certa quantitat cada any a l’administració central. Cal recordar que els moviments carlins eren tradicionalistes i es derivaven de l’absolutisme, lluitant en tres guerres contra el liberalisme durant el segle XIX. Tot i que els carlins eren monàrquics convençuts donaven suport a una branca alternativa de la dinastia borbònica. Més endavant, el mateix general Martínez Campos serà enviat a Cuba, i va aconseguir signar la Pau de Zanjón (febrer de 1878), que concedia amnistia als insurrectes, atorgava uns certs drets polítics a l’illa i abolia l’esclavitud. D’aquesta manera s’acabava amb la Guerra de Cuba o Guerra dels 10 anys (1868-1878). Per tot això Alfons XII serà conegut amb el nom de “El Pacificador”. El retard en la implementació d’aquestes mesures o incompliment provocarà la Guerra Chiquita (1879) i finalment la Insurrecció Cubana de 1895, on els rebels cubans comptaran amb el suport dels Estats Units. 5. Caciquisme i frau electoral El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella. L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció. El sistema de la Restauració es basava en la falsificació dels resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions, l’estructura oligàrquica del poder. La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge que basava el seu poder en la xarxa de dependències que tenia en el seu territori. La principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la pobresa, l’analfabetisme i l’apatia política dels electors per influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits dinàstics. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els que no respectaven els seus interessos. El cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina als jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el polític. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius. La Restauració va suposar una forta centralització de l’aparell administratiu, des del Ministeri de la Governació als alcaldes, passant per la figura dels governadors civils. Així, el sistema restauracionista va organitzar-se al voltant d’una xarxa de poder corrupta i molt jerarquitzada. Per a obtenir els resultats electorals que garantissin el torn dels partits dinàstics es cursaven ordres als governadors civils de les províncies per assenyalar els candidats que s’havien d’imposar a les eleccions –inclús les xifres aproximades dels vots que havien de rebre els candidats–. Per aconseguir dur a terme la tupinada electoral no es dubtava a l’hora de falsificar el cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar l’electorat amb coaccions de tot tipus i, fins i tot, fer servir la violència per atemorir els adversaris. La xarxa caciquil: Cacics locals: Controlen mercat de treball. Cacics de districte: Escollien candidats que resultaven elegits. Governadors civils: Traslladaven a cacics decisions del govern. El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se amb el pas dels anys, i a finals de segle només funcionava sense problemes a les zones rurals. A les ciutats el caciquisme havia entrat en decadència, però encara s’adulterarien les eleccions durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un règim democràtic constitucional, però el poble no tenia cap participació real en l’elecció del govern. El règim democràtic espanyol era una farsa corrupta i controlada per les classes dominants gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits polítiques i les elits socials i econòmiques del país. El sistema restauracionista d’oligarquia i caciquisme beneficiava especialment, en una societat preindustrialitzada i analfabeta, a la pròpia oligarquia de propietaris agraris (noblesa i alta burgesia) que a la vegada estava emparentada amb els altres sectors econòmics del país. L’aliança entre l’aristocràcia terratinent i l’alta burgesia financera és una de les claus per entendre la naturalesa oligàrquica del règim de la Restauració. La Restauració canovista és un mèrit conservador que va avortar el procés revolucionari i d’obertura democràtica iniciat en el Sexenni Democràtic. El sistema també eliminava la possibilitat d’una contrarevolució des de l’extrema dreta, eliminava els pronunciaments de la vida política i desacreditava els autoritarismes cabdillistes. El preu a pagar per l’estabilitat política d’aquelles dècades va ser la instauració d’un sistema repressiu i antidemocràtic que va fer impossible qualsevol participació del poble a les decisions polítiques. Tot tipus de progrés social quedava inutilitzat pel propi sistema.